Pressupost familiar

Gestionar les finances familiars és més emocional que matemàtic. Quasi m’atreveixo a dir que un 80% és comportament i el 20% restant són coneixements.

Guanyar més no resol el problema, si el que et passa és que no saps administrar-te. El problema no és el que guanyes, el problema està en com ho gastes.

Portar un pressupost et permet gastar d’acord a l’ingrés que tens i no amb el que vols gastar.  

Primer: Ser positiu.
Si volem obtenir resultats diferents, ens cal fer coses diferents.

Segon: Tenir clar el perquè.
No és un simple control de despeses per tornar-te un ermità, un avar i deixar de sortir amb els amics, és saber on i quan gastes els diners, és conèixer el teu patró de consum per aprendre a viure amb la teva situació. No és deixar de gastar i si aprendre a gastar.

Tercer: Com fer-ho?
Hi ha aplicacions APPs pel mòbil, programes per ordinador, un full de càlcul, el clàssic paper d’apuntar, etc. El sistema és igual, la cosa important és fer-ho. 

Acostumar-nos a guardar el tiquet de cada compra, per així anotar-ho després al registre diari de despeses que acabarà confeccionant el pressupost mensual. El fet de guardat el tiquet de cada compra també ajuda a conscienciar-nos d’aquelles despeses petites que ara no li donem importància i, en volum, en poden tenir.

Donar-li la importància que té i ser sincers. De no ser-ho només ens enganyem a nosaltres mateixos. Fóra bo inculcar-ho als fills. Fer-los partícips.

El pressupost és mensual i només té en compte els diners que, mensualment, ens entren a la butxaca. Pel que fa als ingressos futurs (pagues extres), els tindrem en compte el mes que entraran a la butxaca i llavors decidirem que fer amb ells.

El registre diari de despeses ha de ser el màxim detallat possible. No hem de confiar amb la memòria. També ordenat i sistematitzat, de manera que arribem a dur-lo de forma natural, com netejar-se les dents després de menjar.

Un cop he controlat tres mesos les despeses, puc conèixer el meu patró de consum i analitzar-lo per veure on puc millorar. Per aprendre a viure amb el que tinc i no amb el que vull.

Quart: Començar a estalviar.
Tothom pensa estalviar quan li sobrin els diners, però mai en sobren.  Si no tens les necessitats bàsiques cobertes (cap ingrés o ínfim) és molt difícil estalviar, però si tens un ingrés regular, llavors pots estalviar. Ara imaginat perdre 5 € que portes a la butxaca. A ningú li agrada perdre diners, però estaries a la ruïna? De segur que no, per tant podem “perdre” com estalvi aquest 5 €, separant-los de la nostra conducta compulsiva de gastar.  

Com són les despeses?: Necessitats + oci, per tant a menys oci més estalvi. Però NO és aconsellable viure amargat per voler estalviar.

En primer lloc, ens cal una bona raó per estalviar, un clar objectiu: viatjar, els estudis dels fills, previsió, jubilació, etc. i que farem per aconseguir-ho. És curiós com som capaços d’endeutar-nos 30 anys amb la hipoteca i planifiquem l’estalvi a 3 mesos, pensant obtenir meravelles. Perquè no planificar-ho a 10 o 20 anys?


En segon lloc, considerar l’estalvi com una despesa, com si fos la llum o el gas, i tenir clar que nosaltres som més importants que qualsevol empresa subministradora, per això separarem la “despesa” d’estalvi en primer lloc, tan prompte cobrem la nòmina.

Consells finals:

  • Abans de comprar, reflexionar: Realment ho necessito o és per imitar? No hem de comprar per poder comparar-nos amb algú de fora. Cal ser realistes amb el que tenim. Si hem de competir amb algú, millor fer-ho amb nosaltres (ens mirem al mirall).
  • Si anem a comprar cada dia conforme les necessitats, solem gastar més, perquè sempre “piquem” algun extra. Molt millor comprar cada quinze dies o cada mes, i sempre amb una llista detallada de les necessitats, així gastarem menys amb extres.
  • Cal conèixer les nostres fortaleses i debilitats. Si tenim clar que, portant diners a la butxaca gastem (perquè ens cremen), millor no portar-ne. Si som compradors compulsius, millor separar primer l’estalvi (com he dit més amunt) i així “quan no n’hi ha, no en raja“.

Anuncis
Publicat dins de Missatge, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Què tornen enrere?, natros a la nostra

Dictadura és una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d’un sol individu (dictador) o grup molt reduït, usualment un partit polític, i que es caracteritza per:
  • Absència de divisió de poders.
  • Ús sistemàtic del terror, per mitjà d’una policia o guàrdia civil.
  • Empresonaments per aïllar l’oposició i enemics del règim.
  • Extirpar les formes de pensament oposades, mitjançant l’adoctrinament (gent “normal” a TV3) i la remodelació de les mentalitats (castellanitzar als alumnes).
La Llei mordassa (un pas enrere de cara als drets i llibertats de les persones) és una Llei Orgànica estatal que va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, només amb els vots favorables del PP i que ens remet a la Llei de Jurisdiccions de l’any 1906. La característica fonamental és que, tot allò que abans es podien considerar només faltes, ara passen a ser multes administratives, relegant així el paper dels jutges a un segon pla. Un veritable “Estat policial“. Aquí teniu algunes perles:
És delicte fotografiar o publicar imatges de la policia, encara que la policia estigui atemptant contra els drets humans.

Se sancionen les faltes de respecte i consideració (insults) a policies. Com que no els pots gravar, preval la seva paraula contra la teva (s’atorga valor probatori a les denúncies de les Forces de Seguretat) i, en el cas miraculós que poguessis aportar proves a favor teu, potser no tindràs sanció però si tots els números de la rifa per la revenja (“lo tiene claro para obtener la licencia de caza“).

Considera una “pertorbació greu de la seguretat ciutadana” el fet de manifestar-se, quedant a l’arbitri de les Forces de Seguretat el que és i el que no és una pertorbació ciutadana (si són xenòfobs cridant embogits “a por ellos“, potser és enaltiment de la “Unidaz d’Egpaña“, i si és una manifestació silenciosa de ciutadans pacífics demanant votar, llavors potser és pertorbació).

La voluntat del poble expressada a les urnes sembla no ser un argument democràtic vàlid en aquest país de pandereta. Els xiripitiflàutics s’han tret la careta d’hipòcrita fent ressorgir el seu veritable caràcter preconstitucional amagat i, com que no poden bombardejar Barcelona, ens volen derrotats, humiliats i, fins i tot, eliminats, però no ho aconseguiran de cap de les maneres. Som un poble treballador, honrat, pacífic, democràtic i integrador que ja no s’arronsa d’avant d’aquesta munió de galifardeus amb data de caducitat. El compte enrere del nostre alliberament va començar l’u d’octubre. Temps al temps.

Publicat dins de Catalanofòbia, Català, Catalunya, Missatge | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

37 anys del 23F

Avui fa 37 anys del fallit Cop d’Estat de 1981, conegut popularment pel 23F, on dos-cents vuitanta-vuit Guàrdia Civils armats amb subfusells van assaltar el Palau de les Corts a Madrid, esperonats per l’enyorança dels trenta-set anys de dictadura franquista.  
Després d’un Consell de Guerra on, ves per on, les sentencies van estar molt per sota del previsible (“Joan Palom jo me lo gis i jo me lo com“), el Tribunal Suprem les va revocar i va imposar-ne de noves, algunes de les quals arribaven als 30 anys de presó. Així i tot, l’estada dels encausats a presó sembla que va ser exageradament plàcida i curta. Els indults i les llibertats condicionals els van permetre sortir al cap de pocs anys i, fins i tot, van poder aconseguir ascensos, condecoracions i prebendes (No hase falta desir nada más“, Bernd Schuster).
Amb motiu del trentè aniversari del 23F, TVE va entrevistar a l’impresentable Alfonso Guerra qui va afirmar que al procediment no hi eren tots els culpables. Que la clau estava a les cintes de les gravacions del Congrés, les quals havien desaparegut miraculosament.

        
Publicat dins de Catalanofòbia, Història, Missatge | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Forges (1942/2018). Qué reposi en pau.

Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Fer o no fer un pressupost familiar?

Els pares (o els avis) ens van ensenyar entre altres coses a parlar, caminar, anar en bicicleta, fer una truita a la francesa i pelar una taronja. A l’escola vàrem aprendre a llegir, sumar, restar, multiplicar i dividir. El sexe potser el vam aprendre a les pel·lícules, als llibres o parlant amb els amics. Però hi ha dos coses en aquesta vida que ningú ens ha ensenyat: saber escoltar (que ja ho vaig referir en una entrada anterior) i portar les finances d’una casa (que ens afectarà tota la vida).
Quan preguntes als coneguts: Vosaltres com porteu això dels diners de casa?, la majoria respon “ho porto al cap” (mentida podrida) o “vaig trampejant“. Són pocs els que diuen portar un pressupost familiar. A la pregunta de Per què no porteu un pressupost familiar?, majoritàriament responen “per què és un pal” o “com que guanyo poc no cal“.

Per aprendre “anglès” anem a l’acadèmia i per aprendre a “conduir” a l’autoescola, però per portar les finances de casa ens considerem autodidactes, que traduït al llenguatge planer vol dir: no tic ni idea. Ens consta d’acceptar que el problema no està amb “quan guanyo” i si amb “com gasto“, pos està demostrat:
  • Joan guanya 1.000 euros i Joan es queixa de que no arriba a fi de mes.
  • a Joan li pugen el sou, ara cobra 1.500 euros i, al cap de tres mesos, es queixa de que no arriba a fi de mes.
i així aniríem sumant i, a la llarga, el resultat sempre és el mateix.
Si avui disposéssim de 6.000 € per gastar, de segur que no trigaríem ni dos dies en fer-ho, perquè gastar és fàcil, tothom sap fer-ho. El difícil és estalviar i per això ens cal dur el pressupost familiar.
És evident que cadascú pot estalviar d’acord a la seva situació familiar, perquè no és el mateix estar solter que casat amb fills, però sigui quina sigui la situació, ens caldrà fer el pressupost per una senzilla raó: saber exactament on van a parar els diners que guanyem. De segur que tenim sorpreses.

Portar el pressupost és saber exactament que gastem amb lloguer, llum, aigua, aliments, assegurances, impostos, restaurants, begudes, cafès, tabac, loteria, gasolina, etc., com més detallat millor i la manera més eficient de fer-ho és amb la PDA (Personal Digital Assistant) catalana, és a dir, amb Paper DApuntar.

Si ho anem anotant cada vegada que fem una despesa, al cap de tres mesos tindrem una molt bona fotografia del nostre patró de consum personal. Possiblement ens ficarem les mans al cap en comprovar que hi ha despeses d’un import més gran del que pensàvem (tabac, gasolina, cafès, o fins i tot la llum). Amb això no vull dir en cap moment que s’han de suprimir, només que podrien reduir-se una miqueta. Per exemple: Prendre a casa algun dels cafès que prenem al bar o vigilar d’apagar els llums que no fem servir o anar a peu algun dia en lloc d’agafar el cotxe.
També paga la pena comentar que la societat de consum que ens envolta no ens ajuda gaire a estalviar. Els éssers humans som els animals més mimètics de la naturalesa. I això que vol dir? Pos que volem tindre la camisa que té Lluís, les sabates que porta Mireia o el cotxe que té la veïna (i si és més gros millor). Sense adonar-nos que no podrem guanyar mai aquest consumisme, ja que sempre hi haurà algú que tingui quelcom que no tenim. A part que hi ha un fet que tothom verifica el dia que s’ha de canviar de casa: apareixen del no-res camisetes, sabates, bufandes, fulards, eines, etc. que van comprar d’impuls i no fem servir.
Com que l’escrit és prou llarg i s’ha de pair, millor parar ara i seguir un altre dia. Només reiterar quelcom important: Paga la pena fer el pressupost familiar, perquè no és cert això de portar-ho al cap i perquè en anotar-ho, sabem exactament on van a parar els diners, agafem consciència i podem compartir-ho amb tots els membres de la família. Tothom ha de ser partícip. 

Publicat dins de Missatge, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Unga … Unga …

Cuando el sabio señala la luna,
el necio mira el dedo…
Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Gent Normal?

Post eventum Vani sunt questus
(Quan apareix el neci tot són problemes)

Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari