Eufemisme

Les paraules són quelcom més que paraules i per això, la casta política d’apoltronats somiatruites pretén canviar la percepció social de la realitat canviant les paraules. Utilitzen el que s’anomena eufemisme mentider, atorgant una nova denominació a una determinada realitat d’acord a la seva ideologia. Com per exemple fer servir “patriotisme” com a sentiment d’amor i “nacionalisme” com a maligne orgull.

A poc a poc aconsegueixen la quadratura del cercle en fer-los evolucionar. El “país endarrerit” es va emmascarar en “país subdesenvolupat“, per millorar-lo com “país en vies de desenvolupament” i rematar la faena nomenant-lopaís emergent“. L’hòstia amb patinet.

Estem vivint un canvi social espectacular, passant d’una realitat, on les persones creàvem disfemismes per riure’ns de la situació, a una ficció, on els mediocres polítics d’avui en dia s’inventen eufemismes per vendre’ns una fantasia. Així del disfemisme “estirar la pota” que fèiem servir en lloc de morir hem passat a l’eufemisme “traspassar“.

Hi ha gran quantitat d’eufemismes econòmics en política ficció. Aquí teniu una petita mostra: 

Recessió: “Creixement negatiu“.
Pujada de preus: “Reajustament de preus“. 
Acomiadar: “Flexibilitzar la plantilla” o “amortitzar el lloc de treball“.
Baixada de sou: “Devaluació competitiva del salari“.
Pujada d’impostos: “Recàrrec temporal de solidaritat“.
Robatori: “Apropiació indeguda“.
Embargar: “Adjudicar actius“.
Pobre: “Persona en risc d’exclusió social“.
Suïcidi: “Mort voluntària“.

També la moda s’ha estès a les professions on Déu n’hi do la fantasia emprada:

Criada: “Empleada de la llar“.
Porter: “Coordinador oficial de moviments interns“.
Sereno: “Coordinador oficial de moviments nocturns“.
Ascensorista: “Distribuïdor intern de Recursos Humans“.
Butaner: “Especialista en Logística d’Energia Combustible“.
Peó: “Auxiliar de serveis d’Enginyeria Civil“.
Missatger: “Especialista en Logística de documents“.
Escombriaire: “Tècnic de residus sòlids urbans“.

Per acabar, un eufemisme un poc surrealista:

No tinc diners: “No tinc visibilitat financera”.

…i l’expressió d’un desig:

Tant de bo que els “a por ellos” gaudeixin de diarrea crònica fins a tenir cul de Mandril.

     

Anuncis
Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Què no s’ha entès?

Les eleccions al Parlament de Catalunya són la fórmula de participació democràtica dels ciutadans de Catalunya per elegir als seus representants al Parlament, òrgan de representació popular que, amb 135 diputats, és el poder legislatiu de Catalunya.

Amb una participació espectacular del 79,09%, els ciutadans de Catalunya han elegit per majoria aclaparadora al bloc independentista. Llavors, si veritablement estem en una democràcia, on és el problema?   

Ara no mal interpreteu, en cap moment dic que els polítics del bloc 155 siguin curts de mollera, només dic que aquests personatges a l’hora de pensar no tenen sort.

Altrament he de creure que, a dintre de la Unió Europea, hi ha operativa una dictadura constitucional, on el poder es concentra de manera absoluta a les mans d’un partit polític (i dels seus còmplices), controlant els poders legislatiu, executiu i judicial, i mantenint l’aparent respecte a la Constitució, però utilitzant mètodes il·legítims orientats a induir la por a la majoria dels catalans (ho insisteixo perquè així s’ha expressat a les urnes), per aconseguir els seus objectius, justificant-ho amb una retrògrada raó d’Estat.

Vox populi, vox Dei (Veu del poble, veu de Déu).

La llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu:

  • Mentre que el castellà “habla” (pronuncia paraules), el català “enraona” (fa servir la raó).
  • Si parlem de diners, el castellà paga “impuestos”, que ve d’“imponer”, i el català sempre ha pagat “contribucions“, que ve de “contribuir”.

Tota una concepció diferent del món:

  • El castellà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestra” i el català “ensinistra“. Uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la “sinistra” (esquerra).

Publicat dins de Catalanofòbia, Catalunya, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Caca, Culo, Pedo, Pis

El llenguatge és la manera com expressem el pensament per mitjà de la paraula. N’hi ha de dos tipus, el natural que fem servir cada dia, ple de vaguetats, de modismes, de paraules amb diferents significats, etc.

“Les xiques de La Ràpita
tenen una escopeta
pa matar los pardalets
que surten de la bragueta”.

i l’artificial, que permet eliminar aquests inconvenients en ser un llenguatge de precisió que utilitza termes tècnics inequívocs (llenguatge de la física, de la biologia, de la lògica, etc.).

“Els isòtops amb un nombre atòmic superior al del plom són radioactius”

Definit el llenguatge, ara puc introduir l’oratòria, que és l’art de parlar amb eloqüència, de persuadir i convèncer per mitjà de la paraula. L’oratòria va néixer a Sicília i es va desenvolupar a Grècia, on va ser considerada un instrument per assolir prestigi i poder polític. Sòcrates, Demòstenes i Ciceró van ser grans oradors i és al Parlament on va adquirir major relleu. Els discursos parlamentaris es dirigien a exposar raons per aconseguir el suport a aquestes.

Actualment aquest tipus de parlamentarisme ja no es fa servir i l’oratòria parlamentària ha caigut en desús. Ara tot es llegeix (fins i tot hi ha intervencions escrites per respondre allò que encara no s’ha exposat) i, en aquests últims temps, l’opacitat, l’arrogància, l’insult, el menyspreu, l’ús sistemàtic de la mentida, la desqualificació i la grolleria s’han anat apoderant del llenguatge parlamentari al Congrés dels Diputats, on hi ha polítics amb greus conflictes psiquiàtrics, per això seria de bon samarità:

  1. dir-los que “la unidad de destino en lo universal” és una expressió pròpia de fatxendes que cal eliminar dels seus cervellets.
  2. recordar-los que lo d'”Una, Grande y Libre” no deixa de ser un terme irracional de la ideologia franquista impropi de demòcrates.
  3. ajudar-los a assimilar que, per molta “Illa Perejil” reconquistada, NO som “un imperio donde nunca se pone el Sol“. 

Publicat dins de Catalanofòbia, Catalunya, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Odi, menyspreu, antipatia…

El delicte d’odi es recull a l’article 510 del Codi penal, on al seu primer apartat trobem quin és el tipus delictiu:
1.a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia…

Llavors pregunto: Els que cantaven “a por ellos” manifestaven amor, estima i simpatia?  

Altrament, al segon apartat de l’esmentat article 510 del Codi penal trobem:
2.a) Els qui lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d’algun dels grups a què es refereix l’apartat anterior…

Llavors pregunto: Els que deien “dejenos actuar“, manifestaven amor, estima i simpatia?  

Així i tot, l’article encara contempla altres supòsits: 
1.c) Públicament neguin, trivialitzin greument … o enalteixin als seus autors, quan s’haguessin comès contra un grup o una part d’aquest, o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquest, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia…

Llavors pregunto: Els que negaven públicament la violència emprada o els que felicitaven als membres de les FCSE per aquelles actuacions, manifestaven amor, estima i simpatia?   
Per acabar-ho d’adobar, la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, al seu article cinquè ens informa dels principis bàsics d’actuació dels membres de les FCSE:
5.2. Relacions amb la comunitat.
a) Impedir, en l’exercici de la seva actuació professional, qualsevol pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.
b) Tenir en tot moment un tracte correcte i acurat en les seves relacions amb els ciutadans.

Fa temps un número de la GC em va dir: “la principal satisfacción de esta labor es la de caminar por la calle y que los niños me vean como un policía amigo“. Jo li vaig contestar que, dissortadament, sempre els he considerat un cos repressor, pos tinc al cap les imatges de quan era petit, dels diumenges en què venien a casa, com aquell que va a fer el vermut, i li fotien dos hòsties al meu oncle “porque eres rojo y te lo mereces“. Després rient, sentint-se superiors, marxaven a dinar a casa seva. 

https://ferranhumor.wordpress.com/
Publicat dins de Catalanofòbia, Catalunya, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

La mentida o postveritat

La mentida s’ha instal·lat en el nostre dia a dia. La premsa ens bombardeja amb notícies manipulades i postveritats i no és gaire encoratjador veure com molta gent s’ho empassa. Però el que és alarmant no és que la gent es cregui notícies falses o manipulades, el que és preocupant és que existeixin persones que manipulin i menteixin. 

També els polítics menteixen, pos s’han adonat que la mentida els és rendible en aquesta societat amb poc senderi estant. L’honestedat i la sinceritat són valors perduts en política i per això la mentida o, com ara s’anomena, postveritat, no té cap conseqüència, no passa res, ni legal, ni social, ni electoral, res de res. Així s’explica que tinguem al Govern un partit embolicat en més de 900 casos de corrupció i que lo seu president, lo sinyor Mariano Rajoy, l’home que més cops apareix als papers de Barcenas, ens pugui dir a la cara que tot és mentida “salvo alguna cosa“. Se’ns pixa a sobre i ens diu que plou.
 
Antonio Machado ho deia, “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa” i la corrupta oligarquia espanyola celebra aquest poc senderi de la societat. Una societat que ni dubta ni reflexiona, on la ignorància no és no saber“, sinó “no voler saber“, facilitant així als corruptes oligarques el control del poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis.

Tenim les tarifes elèctriques més altes d’Europa i som el país on menys s’aprofita l’energia solar. Cada trimestre ens al·lucinen amb els beneficis bancaris més desproporcionats i, pel que s’ha vist, sense gaire control del regulador (cas Bankia, Popular, etc.). Un país on els contractes d’obres públiques són els més lucratius del mon mundial i on les anomenades empreses BOE fan Pasqua abans de Rams  (Castor, tunel TAV França, autopistes, AVE, etc.) i, per acabar-ho d’adobar, uns mitjans de comunicació parcials i controlats, que quasi et conviden a mirar la premsa internacional per no caure al seu parany (TVE, La Razón, ABC, El Periódico, La Vanguardia, etc.). Això si, que la indivisible unitat d’Espanya no es toqui. Una Espanya de dretes, rància i casposa amb ministres, jutges i fiscals amenaçadors, fanfarronejant del poder que ells creuen que tenen.

Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Prepotència, prepotents i altres necis

Prepotència és la característica d’una persona que imposa el seu poder sobre altres.

Sol associar-se a la supèrbia i l’arrogància. El prepotent té una excessiva valoració de si mateix; en altres paraules, se sent superior. Per això no dubta a imposar-se per la força, convençut que la resta de la gent s’ha de sotmetre a la seva voluntat. El prepotent és una persona amb la qual no es pot dialogar.

En política és habitual l’observació d’aquesta manera de comportament, especialment en aquells que tenen el poder de gestió d’una nació, per exemple una vicepresidenta de govern o un ministre d’hisenda.

Per descomptat el dirigent que es comporta d’aquesta manera no accepta cap tipus d’oposició i quan sent que algú s’oposa als seus interessos, treu a la llum el pes d’autoritat, i la imposa amb connivència de jutges i fiscals, trencant de facto la suposada separació de poders.

Però aquests governants que es creuen el cul del món, només són mers comentaristes que no poden incidir en les grans variables perquè la raó econòmica ha substituït la raó d’estat i són les grans corporacions, veritables nius de prepotents, les que condicionen la majoria de decisions polítiques com, per exemple, la del rescat bancari, que va estar decidida pels mateixos banquers. Aquests actors compren voluntats (portes giratòries) i són pèssims contribuents (pagar impostos és de pobre), però no conspiren pel poder polític (no els cal), només ho fan pels interessos econòmics dels mateixos directius, prescindint els dels accionistes.  

Per acabar, tampoc els cossos de seguretat estan exempts d’aquest tipus malaltís de personatge el qual, dissortadament, sobresurt de la resta i enfosqueix la tasca dels professionals que es deixen la pell per garantir la nostra seguretat i perquè puguem exercir els nostres drets i llibertats com a ciutadans. El món és així, uns pocs necis que han de fer soroll perquè el seu curt enteniment no els possibilita ser persones de profit.

Publicat dins de Catalanofòbia, Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Canelons d’abadejo fàcils

Pos avui vos explicaré una recepta fàcil de Canelons d’abadejo (bacallà pels no falduts). És un fantàstic Dinar de Diumenge perquè no omplen tant com els de carn i son molt gustosos de paladar.

Com que fer-los porta una mica de faena, paga la pena fer-ne més del compte i així els podeu congelar en petites porcions per aquell dia que aneu de bòlit.      
INGREDIENTS (per 22 canelons):
1/4 d’abadejo, millor dessalat i així t’estalvies faena.
1 llauna de tonyina de les allargades, no de les rodones.
2 ous de gallina durs (ressalto gallina perquè hi ha molt sapastre). 
Pinyonets al gust (això vol dir els que vulguis).

PREPARACIÓ:
Cassola de fang (fa més de poble) amb oli i foc lent. Ficar mitjà ceba ratllada (o sencera si no és molt grossa). Quan la ceba estigui dorada afegirem l’abadejo i apujarem una miqueta el foc. Tres o quatre voltes i afegirem la tonyina, els ous i els pinyonets. Es cou una mica i llestos, ja tenim a punt lo farcit dels canelons.

Si no heu fet mai canelons i això us angoixa, millor triar els que només es mullen i no cal bullir. Un cop mullats, els esteneu a la taula a sobre d’un drap i, amb una cullera sopera, aneu mesurant la quantitat que ficareu a dintre de cadascú i així, quan els tingueu tots mesurats, podreu començar a enrotllar-los i ficar-los a dins de la font (safata), que prèviament haureu empastifat de mantega (o Tulipán si sou del Club Super3) perquè no es peguin. És aconsellable preparar els canelons lo dia abans, així anireu més descansats i l’endemà (recordeu: Dinar de Diumenge) només haureu de fer la beixamel, que tirarem per damunt dels canelons, afegirem formatge ratllat, trossets de mantega i cap al forn a gratinar.     

BEIXAMEL:
Pels poc destres, dir-vos que en venen de preparada (no l’aconsello) i de semipreparada, on només cal afegir llet, remenar mentre bull i ja tens a punt una beixamel de categoria. Si no dius que és de sobre ningú ho notarà. Ho dic per experiència.

Publicat dins de Pensaments, Parides i Doctades | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari